La història dels Ports no es comprén sense els tradicionals passos transhumants que transcorrien entre pobles, llogarets i paratges naturals de la comarca. Com a través dels seus camins i pistes passaven ramats dirigits cap a terres llunyanes, a centenars de quilòmetres, per a sobreposar-se a l’hivern o, al revés, tornar per a fugir de l’estiu. Viatges anuals d’anada i tornada en els quals la comarca era testimoni d’una de les activitats més tradicionals i antigues que es recorden, perquè els pastors i les seues transhumàncies són i continuen sent patrimoni humà i cultural d’una societat que, malgrat no estar ancorada al sector primari, continua vivint d’ell i cuidant les arrels dels antecessors. De fet, als Ports el bestiar continua tenint un gran pes estratègic en l’economia diària de la població de cada poble. Ja siga per les diferents carns, la llet o els fabulosos formatges, però els productes derivats de la cura dels animals continua sent primordial per al dia a dia dels habitants.

La posició central entre les serres de Terol i la costa de Castelló la converteix en un lloc d’obligat pas per a ovelles o vaques que circulen, muntanya a dalt i muntanya a baix, cap al seu nou parador dirigides per pastors i els seus gossos guia. Així, les diferents canyades existents en llocs com La Llàcua, Ares, Castellfort o Vilafranca van ser i, continuen sent encara que en menor mesura, carreteres d’animals amb una massiva importància per al sector. Els passos transhumants són inherents a la identitat dels Ports. La immensa xarxa de camins existent entre els pobles de la comarca és una característica innata a un territori les pastures del qual han estat permanentment ocupats per ramats. Els que, al seu torn, havien de migrar cada mig any. A Vilafranca, per exemple, s’especifica la ruta del Llosar pel fet que un tram del camí passava just enfront de l’Ermita de la Verge del Llosar, situada a escassos quilòmetres de la localitat, que s’ha convertit en un important pas tant per a ramats pels seus abeuradors com per a pastors per les seues zones de descans.

Aquesta ruta baixava els animals de les serres de Terol, Gúdar i Maestrazgo fins a les comarques del Baix Maestrat castellonenc o el Montsià i Baix Ebre tarragoní. És a dir, un trajecte amb desenes de quilòmetres que a Vilafranca ajuntava dues rutes: els ramals procedents de Sollavientos (Allepuz) i Fortanete. A partir de la Mare de Déu del Llosar es creuava pel Pla de Baix, la Creu de Sant Isidre o el Mas de Cabestany, tot en la mateixa localitat dels Ports. Després seguia cap al terme d’Ares del Maestrat per l’Hostal de la Canà, la Casa del Peiró, el Mas dels Hostals o la Bassa Verda. Per a, a continuació, i abans de baixar cap al Baix Maestrat per Catí, es passava per la Llàcua i pel barranc de Salvassòria, llogarets de Morella que s’han despoblat amb el pas dels segles.

Cada localitat de la comarca dels Ports, en el seu terme municipal, està partit per diferents camins que funcionen com a canyades reservades per al pas de ramats. Entre un i un altre poble, els animals es refresquen en fonts naturals com la Font de Salvassòria o la Font del Llosar, i mengen de la mateixa muntanya, funcionant com una màquina natural que esbrossa camps i muntanyes i els protegeix dels incendis. No obstant això, aquesta històrica activitat s’està perdent amb el pas dels anys per les complicacions que presenta el sector, com la recompensa econòmica insuficient pel dur treball a realitzar. En conseqüència, el pas transhumant ha decaigut durant les últimes dècades, deixant aquesta tradicional activitat en un fet testimonial, quasi anecdòtic. Al seu torn, els cada vegada menys pastors també han incorporat nous artefactes com els sacs de dormir, per a assegurar la seua salut en nits fredes a la meitat de les muntanyes.