El pas dels segles ha suposat el progressiu desenvolupament de la raça humana i el creixement de moltes urbs, així com de la seua economia i demografia. No obstant això, les comarques interiors de moltes províncies, com Els Ports a Castelló, conté en els seus paratges naturals restes d’antics pobles que van ser nuclis de vida, d’amor, alegries i tristeses. No obstant això, aquestes restes formen part d’una memòria col·lectiva que manté viu el llegat de quantes generacions van viure en pobles abandonats, però que mai es perdran, perquè mai seran oblidats. És el cas d’antics poblats com Salvassòria, un xicotet caseriu prop de Morella que es va desintegrar a la fi de segle XIX.

Salvassòria conté encara avui en peus, encara que en estat ruïnós, l’ermita dedicada a Santa Llúcia. La seua construcció es remunta al segle XIII, i va ser parròquia fins a 1773, quan el pròxim llogaret de la Llàcua va construir la seua església i va passar a dependre d’ella, moment en què la vida d’aquest llogaret va començar a marcir-se. De l’ermita queden només en peus els sòlids contraforts i els preciosos arcs apuntats que suportaven el sostre, en una imatge que desperta la imaginació de la magnitud i bellesa que podia atresorar la construcció. De l’ermita també han sobreviscut la portada romànica i l’espadanya, que contenia la Campaneta de les Ànimes i que va ser exhibida, després de la seua fundició en el segle XV, en l’Exposició Universal de Sevilla de 1992. La Guerra Civil també va tindre greus conseqüències en Salvassòria, encara que ningú l’habitara ja, perquè van desaparéixer unes taules del 1448 que formaven part d’un retaule dedicat a Sant Jordi.

Molt prop d’aquest antic poblat, a escassos 5 km, es troba La Llàcua, un poblat que no presenta el mateix estat ruïnós que Salvassòria i fins i tot s’hi han restaurat algunes cases per part dels descendents de les famílies. L’església dedicada a la Immaculada Concepció es va construir en 1773, sobre una ermita anterior, i encara pot visitar-se. El llogaret, per tant, s’ha convertit en un lloc on més que residir es descansa temporalment, en un enclavament natural prop de la Vallivana. Els dos poblats citats formen part de la ruta de pelegrinatge dels romers de Catí a Sant Pere de Castellfort, una efemèride assenyalada en el calendari per l’alta càrrega de simbologia que conté creuar per pobles que perduren en la memòria.

Un d’aquests exemples també és Sant Marc de les Alberedes, al terme municipal de Portell de Morella. El dissabte més pròxim al 25 d’abril de cada any es fa una peregrinació des de Portell per a honrar al sant, en un poble que va estar habitat fins a finals del segle passat. La seua ermita es remunta als segles XIII i XIV, i presenta preciosos arcs gòtics en el seu interior. A més, durant la Guerra Civil també va ser robat un altre retaule, peça artística de valor incalculable pel llegat patrimonial que atresorava. Així, aquest llogaret està format per multitud de construccions que formen un conjunt pintoresc, amb varietat d’estats entre reconstruccions i algunes ruïnes, i enmig d’un paratge natural molt pròxim al riu de la Cuba, que separa Aragó de la Comunitat Valenciana.

Un altre cas que mereix tractament és el del llogaret de Saranyana, al terme municipal de la Todolella, localitat que va absorbir en el seu moment el llogaret en minvar els seus recursos econòmics. Saranyana era un important poble des del segle XIII, on es va construir una important església que es va convertir en una de les més antigues de la comarca i representava el pas de l’estil romànic al gòtic. Al segle XIX va tindre categoria de pedania amb una certa prosperitat a partir del pasturatge d’ovelles i conreu de cereals com el blat o l’ordi. No obstant això, a mitjan segle passat la despoblació es va accentuar i només va quedar al poble una parella, que custodiaven el llogaret. A hores d’ara, en Saranyana s’estan restaurant cases i a poc a poc es van recuperant les construccions del nucli. Un xicotet homenatge a la memòria de quants homes i dones van viure i van treballar al poble. Saranyana i els altres tres pobles abandonats són una mirada enrere de més de mig mil·lenni si camines a través de les seues cases. No obstant això, aquests pobles no moren si se’ls recorda i se’ls visita, perquè són el ferm testimoni del llegat humà que ens va precedir.